Doctrina Parot

La doctrina Parot és el nom vulgar amb el qual es coneix la jurisprudència establerta en la sentència del Tribunal Suprem espanyol de 28 de febrer de 2006 (STS 753/2006), que denega l'acceptació de recursos d'excarceració a presos que no hagin complert la condemna íntegrament, en el cas que sigui de 30 o més anys de presó. Aquest nou marc jurídic suposa que presos condemnats a través del Codi Penal de 1973, que fins a la data de la sentència sortien de la presó després de complir entre 18 i 20 anys d'internament gràcies a l'aplicació dels beneficis penitenciaris, hagin de romandre empresonats fins a un màxim de 30 anys.

El president de la Sala Penal de l'Audiència Nacional, Javier Gómez Bermúdez, va anunciar el 2 de març de 2006 que aquesta mesura, tot i ser aplicable a encausats, afectaria majoritàriament els membres d'ETA, alguns components del GRAPO i el narcotraficant José Luis Charlín.[1] A la pràctica, aquesta mesura ha estat estesa també a altres delictes penals. Alguns presos d'ETA afectats per aquesta mesura són: Henri Parot («Unai»),[2] Iñaki de Juana Chaos,[3] José Javier Zabaleta Elósegui («Baldo»),[4] Antton Troitiño[2] o Juan Antonio López Ruiz («Kubati»).[4] Altres presos han estat Ismael Miquel Gutiérrez (GAL)[5] o Gustavo Romero Tercero, condemnat per assassinat, agressió sexual, maltractament i robatori.[6]


© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search